Ver la entrevista en la web de surtdecasa.cat (en catalán)
Jordina Bravo: “Per trobar el teu estil, has de ser coherent amb tu mateix”
Aquesta dissenyadora de capells xertolina ven els seus complements en botigues exclusives
Ho dèia la mítica dissenyadora Coco Chanel: “No és l’aparença, és l’essència. No són els diners, és l’educació. No és la roba, és la classe”. Diria que és aquest intangible, que no és res més que la connexió natural entre el que ets i el que mostres, el que moltes vegades ens porta a pensar «aquesta persona té estil». A primera vista, Jordina Bravo (Xerta, 1974) representa la màxima que ella mateixa admira. És senzilla i lluminosa. Parla només quan ha de parlar i observa els moviments i les reaccions del seu interlocutor amb curiositat i serenor.
Abans de conèixer-la en persona, m’ha indicat minuciosament com arribar a casa seva. Quan hi arribo, em porta directament al seu taller, situat al capdamunt de casa, on m’ha preparat una safata amb te. El taller, ple de llum, de retalls de roba, tisores i maniquís, és el seu refugi creatiu. Hi té les últimes peces que ha fet. Capells, diademes, turbans…”Bàsicament els venc per nòvies i convidades atrevides de les festes..”, em diu per explicar-me una mica quin és el seu principal mercat. La Jordina (Jorja com la criden els amics) és una dissenyadora de capells, diademes i turbans amb projecció testada. Ha aconseguit vendre els seus ornaments fets de teixits com la seda, l’organdí o el sisal a botigues exclusives de Barcelona o Sevilla. De fet, ja li ha arribat que porten els seus turbans persones com la Verònica Blume o Lurdes Montes, flamant esposa del torero Fran Rivera.
Ara farà 10 anys que es va instal·lar a Xerta, després d’haver viscut a Barcelona, on va a l’Escolta Llotja i a l’Escola Massana, i haver acumulat experiències professionals a llocs com Paris o Helsinki, ciutats que li han servit d’inspiració. “Sóc una gran observadora de gent, m’agrada veure quina roba porten, quins complements…”, m’explica per justificar-me la seva passió per la vida urbana i els viatges. Al taller, hi guarda desenes de teles que ha recollit durant més de vint anys i que li serveixen de matèria primera per a les seves creacions. “Algunes d’elles els hi tinc tanta estima, que mai m’he atrevit a tallar-les i utilitzar-les”, m’explica removent-les en els calaixos. El seu propòsit d’any nou és “passar més hores al taller i crear més, però amb dos fills petits, de vegades no és fàcil compaginar-ho”. Parlem amb ella perquè ens expliqui millor què fa i com.
– Vius a Xerta des de fa 10 anys. Creus que l’entorn t’influencia a l’hora de definir el teu estil?
Suposo que viure a un poble envoltat de natura influeix “al tope 100%”, com diu el meu fill petit de 4 anys. M’encanten les flors i les plantes i això es nota en les meues creacions. Estic molt influenciada pel món àrab i per l’estil ètnic africà ja que el meu marit és d’origen libanès i va viure molts anys a la República Centreafricana. Aquestes experiències estètiques crec que m’han enriquit molt. Els meus sogres tenien una casa amb influències àrabs, africanes i parisines. Plasmaven en la decoració de casa seva les seves arrels i el seu contacte amb l’entorn.
– Has viatjat i treballat en diferents ciutats, però què trobes a Xerta que no trobis enlloc?
Res i tot. Vaig nèixer a Xerta i hi vaig tornar per amor. Quan vaig decidir tornar, ho vaig fer sense pensar en la meua projecció professional. Tot i que guanyar-se la vida sent artista tèxtil a un petit poble del sud de Catalunya és difícil, la qualitat de vida és quasi immillorable.
– Què et fa falta de les grans ciutats?
Les grans ciutats m’encanten, perquè hi ha molta gent diferent. M’agrada veure coses i observar les vestimentes de la gent. Potser no em fixaria amb una persona vestida a l’última moda, i sí amb un indigent que està mig tirat al carrer i porta alguna peça de roba curiosa.
– No t’interessa l’última moda?
No m’interessa massa… Jo em poso el que m’agrada, no el que dicta la moda.
– De fet, al teu web apareix la cèlebre cita de Coco Chanel «Ce n’est pas l’apparence, c’est l’essence. Ce n’est pas l’argent, c’est l’éducation. Ce ne sont pas les vêtements, c’est la classe». Al llarg de la teva trajectòria, com completaries aquestes frases amb una frase teva?
Sigues tu mateix! Sigues coherent!
– Et consideres una artista polifacètica? En aquests moments, en quines tècniques et sents més a gust com a creadora?
Si, diuen que ho sóc. No pararia mai d’aprendre noves tècniques relacionades amb el món de l’art. Pintura, dibuix, restauració de roba antiga, patronatge, feltre, disseny de moda, estampació i tintatges artístics. Actualment estic fent un curs de joieria a Barcelona. Em sento a gust amb totes les tècniques quan no tinc pressions externes (riu). M’agraden tantes coses que un dia vaig haver-me de dir a mi mateixa: “Jordina, centra’t en una!” i així ho he fet.
– Una experiència laboral que hagis viscut i consideris única?
Vull pensar que encara no l’he viscut.
– La diferència entre art i artesania, segons el teu criteri?
Torna’m a fer la pregunta un cop m’hagi llegit el llibre que m’acabo de comprar: “Las artes del artesano” de l’Oscar Wilde. Crec que l’artesania té un punt molt més funcional i l’art és més comunicatiu i crític.
– Com descriuries el moment que estem vivint segons els cànons estètics que més imperen? Cap on creus que evolucionem?
Buf! Jo crec que ara hi ha tantes corrents, tants estils, que és molt difícil definir quins són els cànons estètics actuals.
– Què t’agradaria fer artísticament que encara no hagis fet?
Hi ha mil coses que encara no he fet i que m’agradaria fer, només tinc 39 anys!